Josep Maria López-Picó

Fill de Manuel López Martínez, botiguer establert a Sarrià, i de Dolors Picó i Peig, filla d’una família cardonina dedicada a la pastisseria. Llicenciat en lletres l’any 1908 per la Universitat de Barcelona, va entrar a treballar per la Diputació de Barcelona, per ocupar després el càrrec de secretari perpetu de la Societat Econòmica d’Amics del País. Amic de Carner i mestre de Carles Riba, va fundar amb Joaquim Folguera La Revista i les Publicacions de la Revista. Alhora que membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà el 1933. Els seus primers llibres tingueren molt ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una àmplia influència literària. Intermezzo-galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix mes de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, Senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l’espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel•lectualitzada i l’epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressons a Ausiàs March, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al•legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el torrent in¬tel•lectual i filosòfic i l’estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dante. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l’amor, la llar i la quotidianitat, l’amistat, la pàtria sense abrandaments i l’ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, concep¬tual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l’ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra, la seva obra, que en conjunt abasta prop de noranta títols, s’acosta a Claudel, i es feu mes apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935). L’any 1955, amb data de 4 d’octubre, l’Ajuntament de Cardona li va concedir el títol de Fill Adoptiu en reconeixement a la seva trajectòria literària i a la voluntat de donar el seu fons personal de literatura italiana, integrat per uns cent cinquanta volums. La donació es va fer efectiva el 14 de setembre de 1958 i el fons va ser cedit per la seva custòdia a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions, en la sala de lectura anomenada Biblioteca López-Picó. Alhora que es col•locava una làpida commemorativa a la casa pairals dels Picó, en el número 18 del carrer Escasany. Vuit mesos desprès, el 24 de maig, el poeta moria.